L’espectacle i les contradiccions

Voldria fer un parell de reflexions sobre el dia d’avui, que ve a ser la culminació d’un procés (polític, pel que fa a les negociacions entre partits i al debat entre la militància, mediàtic pel que fa al pressing CUP des de tots els posicionaments i colors polítics) que va començar el 27s i del que se’n poden extreure conclusions tant a partir del resultat -el NO a Mas i l’escenari que aquest enceta- com del mateix procés.

Sobre el procés, n’extrec que en aquest país, malgrat tota la parafernàlia cívica i la retòrica ultrademocràtica, hi ha una falta greu de cultura política i democràtica. En tres mesos no hem vist debat. Han sigut el súmmum de l’espectacularització del procés -ja no sé quin procés-. Bàsicament hem vist gent vomitar opinions en una discussió on tothom volia cridar més per a tenir raó però ningú podia sentir els altres. Personalment he passat autèntica vergonya quasi cada vegada que es parlava sobre el tema, fos on fos: entre amics, família, i també als mitjans i a les xarxes, òbviament.

També he notat molt poca profunditat en el discurs de moltíssima gent pertanyent a organitzacions polítiques o a entorns polititzats, que es dedicava a repetir sempre les mateixes frases, i en això he de tornar a reconèixer una victòria dels mitjans, que porten molt de temps fent feina per reduir tant com poden tots els debats, el que ens fa tornar al d’abans: en la reducció el buidatge de tot contingut i en la consecució d’elements estèticament “imponents” es basa l’espectacularitzaió del procés.

Una altra cosa important, penso, és que en aquest període s’han posat de manifest les contradiccions de classe -representades mes o menys en la disjuntiva Mas sí/Mas no- que, sent inherents al procés i a la societat catalana, s’havien amagat des del principi. Des que va començar el procés el relat hegemònic ha sigut que aquest havia de ser transversal, el que a la pràctica volia dir “sense ideologies”. Una tercera victòria de la maquinaria de lo espectacular, vendre uniformitat per unitat, i impedir el debat sa i democràtic entre persones independentistes amb projectes polítics diferents. Evidentment a qui això ha interessat i beneficiat ha sigut a Convergència, qui en nom de la sagrada unitat ha segrestat Esquerra per a retardar al màxim el seu propi ensorrament i fins i tot ha portat la CUP a una situació de tensió brutal.

Però les contradiccions, per molt que s’amaguin, hi són. Aquesta vegada han aconseguit que el centre de la qüestió es situés dins la CUP fent que aquesta hi sortís perdent sí o sí, però no ens enganyem: aquesta pulsió interna entre eix nacional i eix social que ara ha escenificat la CUP representa tota la societat catalana. Així doncs, insisteixo, les contradiccions hi segueixen sent: ens les trobarem, sobretot, a l’hora d’eixamplar la base de l’independentisme: L’estratègia de la independència i la República en abstracte és avui un fracàs, i l’únic creixement possible és per l’esquerra i mitjançant la contraposició de projectes polítics concrets. Veurem com evoluciona això en els propers mesos.

Pel que fa als resultats, obren dos nous escenaris, un per a Junts pel Sí i un altre per a la CUP.

Com s’ha anat dient al llarg de la tarda, la pilota ara està a la teulada de JpSí, que té pocs dies per a decidir si mou fitxa o no. En termes espectaculars diríem que ara Mas ha de decidir si fa una passa enrere i salva el procés del desastre provocat pels irresponsables de la CUP o no cedeix i l’independentisme es precipita cap al tan negre forat de les eleccions al març.

Sigui com sigui, ara Convergència haurà de decidir si vol seguir amb l’estratègia processista que significaria anar a eleccions, o presenta un candidat alternatiu i avancem cap a la independència. I, senyores i senyors, aquí tenim una petita victòria de la CUP avui, malgrat molts no ho voldran veure: la CUP ha posat Junts Pel Sí en una situació de -tornem-hi- contradiccions de la que probablement en sortirà perdent faci el que faci. Desglossem:

Per una banda penso que Convergència el que vol és allargar el procés -per la qual cosa l’ha de pilotar- fins que aquest es desinfli per obrir una nova etapa autonomista on realment s’hi senti còmoda i pugui desenvolupar el seu projecte polític sense haver de recórrer a cap tipus de ruptura ni confrontació real amb l’Estat espanyol. De ser així, el més lògic seria que s’anés a noves eleccions, i en aquest cas dubto molt que Esquerra, en vistes d’una possible victòria electoral, accedís a repetir la fórmula Junts Pel Sí, pel que Convergència deixaria de pilotar el procés. Escenari fallit.

Per l’altra banda, si Junts pel Sí proposés un altre candidat s’obririen nous escenaris en funció de qui fos aquesta persona. De totes maneres, crec que sense Mas al capdavant, Convergència quedaria profundament tocada i la legislatura seria diferent, i de no ser així els problemes tornarien a aparèixer ben aviat, per exemple en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat.

El posicionament que hauria de ser més determinant en aquest punt és el d’Esquerra Republicana. Seguirà jugant al joc de Convergència i deixarà que anem a unes noves eleccions o forçarà com sigui algun moviment que permeti tirar endavant la investidura? En el primer escenari els republicans, amb tota probabilitat, hi sortirien guanyant, però no el seu projecte. És a dir, si els pronòstics són certs, Esquerra pujaria però l’independentisme perdria la majoria parlamentària. Què faran?

Pel que fa a la CUP (i a l’Esquerra Independentista), ara li toca recomposar-se de la sacsejada soferta. Personalment ja vaig dir que penso que és una estupidesa que una organització que neix del treball als pobles i als barris, que és municipalista, acabi trencada per la dinàmica institucional. Penso que si la CUP es fracturés orgànicament seria un error imperdonable.

Tot i així, crec que també cal analitzar fins on la CUP ha crescut gràcies al seu treball i arrelament i fins on ho ha fet -durant els darrers anys- gràcies a una posició determinada dins aquest espectacle que anomenem procés. Potser només llavors podrem entendre que si hi ha una fuga de militants i es perden la meitat de diputats no passarà res: tenim la vista posada molt més lluny i anirem creixent mica en mica a força de treballar, no de prometre.

I fins aquí de moment.

Abraçades i til·les per a tothom.

La derrota

Aquests dies s’ha parlat -dins i fora de l’organització- d’un possible trencament fruit de l’enrocament de les dues ànimes de l’Esquerra Independentista (i per tant de la CUP) en les seves respectives posicions pel que fa a la investidura d’Artur Mas. S’ha de felicitar els mitjans de l’entorn ideològic de CDC perquè han aconseguit que fins i tot part de la militància cupaire s’ho empassés, atemorida pel que podia passar després de l’Assemblea Nacional. Una altra cosa que ens han fet empassar és que la CUP té molts números de pagar l’actual situació política d’estancament amb una derrota estrepitosa a les properes eleccions. Siguin quan siguin i faci el que faci.

Tant un trencament com un esfondrament electoral són percebuts per tothom de l’EI com una derrota, i m’agradaria parlar una mica sobre les dues coses per desmentir-les una mica.

El trencament

És cert que a la CUP i al conjunt de l’EI hi ha hagut i hi haurà moments de tensió. També hi ha militants i simpatitzants que no se saben comportar: hem vist batusses a les xarxes socials i també articles bomba dies abans d’assemblees pretenent influir en els debats i votacions. En aquest sentit hauríem de fer autocrítica: certament ens han imposat uns tempos i un relat, però les formes sovint podrien haver sigut millors. L’agressivitat i la incapacitat d’empatitzar amb la posició contrària són pròpies de la vella política -masculinitzada- que tant critiquem.

Però malgrat les diferències i l’enrocament seria absurd que la CUP es trenqués per això. Un partit que es diu d’Unitat Popular, assembleari, acostumadíssim a cercar consens entre gent amb opinions diferents -sovint allunyades- ha de tenir la capacitat per superar la contradicció que l’ocupa. De més peludes n’hem sortit i més grosses n’han de venir.

Tampoc tindria sentit que una organització municipalista, que fa la feina al carrer i des dels Ajuntaments i veu en el Parlament i la política nacional un front més -malgrat hagi pres major rellevància- explotés per culpa d’un debat sobre la investidura. Crec que les prioritats són altres. A més, som aquella formigueta que va lenta perquè va lluny: el nostre objectiu no és la independència en abstracte, és molt més que això i la societat catalana no pot quedar-se orfe de CUP a les portes del procés constituent. Que és el que volen. Per sort sembla que ahir a l’Assemblea Nacional Extraordinària l’ambient era el millor i els porucs poden estar més tranquils.

El preu en vots

Penso que la única derrota possible és el trencament del que parlava. I també que hem de deixar de pensar en clau electoral. Bé, potser aquesta és una altra petita derrota: en aquests tres mesos a alguns se’ls ha encomanat el tacticisme de les altres formacions polítiques, el fer i desfer pensant en les properes eleccions. De nou, es falla a l’essència de la CUP: el nostre objectiu és créixer en vots -volàtils per naturalesa- o en arrelament al territori i, per tant, en militants? No explicaré aquí quina és la meva posició pel que fa a la investidura, però he de dir que no em crec que la CUP pagui tant car el seu posicionament final, sigui quin sigui. Aquesta organització no ha crescut mitjançant posicionaments puntuals, sinó guanyant-se la confiança de la gent sobretot per la radicalitat democràtica que mostra. I repeteixo: a base de posicionaments puntuals s’aconsegueixen vots que ben aviat poden desaparèixer, a base de ser coherents i honestos s’aconsegueixen militants i col·laboradores que realment engrandeixen el projecte i el fan més sòlid. Així que deixem-nos estar de què passarà a les properes eleccions i anem al debat que toca: com podem eixamplar la base de l’independentisme connectant-lo als moviments socials i a l’esquerra actualment indecisa? Vull debat polític, no debat electoral.

Per acabar volia felicitar a tota la gent propera a la CUP, que porta tres mesos aguantant el que no està escrit. Pressing CUP des dels mitjans, els amics, la família i fins i tot entre nosaltres mateixos. Un escenari que ha requerit trencar-se les banyes a diari i perdre hores i hores debatent i solitud, molta solitud. Sort que ens tenim a nosaltres.

Acabo recordant que si lluitem per la independència és, en gran part, per a poder aprofundir en la democràcia. Bé, doncs la independència encara no la tenim, però és ben clar que el procés que ens hi durà ja ens ensenya alguns avenços, i l’Assemblea d’ahir a Sabadell n’és un exemple. A veure si n’aprenen alguna cosa, els altres partits.

Una abraçada i molta calma i força a tothom. Guanyarem.

Al final ha guanyat l’estómac

Normalment quan s’acosten eleccions escric alguna cosa. Per una banda faig una mica d’anàlisi, intento fer un pronòstic… i per altra em mullo, explico qui votaré -si no ajudo directament en alguna campanya com a les municipals o el 27-S- i perquè ho faré. Aquesta campanya, en canvi, no he dit res, malgrat vaig estar a punt. Tenia pensat escriure perquè anava a votar Esquerra Republicana des del punt de vista d’algú proper a la CUP. Ara no m’estendré, però la cosa, en opinió meva, era fàcil: Penso que cap partit català s’hauria de presentar a les eleccions espanyoles, però una vegada Esquerra i Convergència es presenten, s’ha de votar ERC perquè superi Convergència. Així es força un canvi en la correlació de forces dins de Junts pel Sí, Mas constata que si va a eleccions tindrà encara menys opcions de ser President i potser ERC mou fitxa. Òbviament res és segur i aquesta tàctica no és infal·lible, però posats a jugar, com a mínim no regalem cadires als convergents ni deixem que en Duran aspiri a entrar -com menys participació, més barat és l’escó-, pensava.

Potser per falta de ganes a causa del simplisme dels debats i el poc nivell que ens ofereix la política espanyola -els mitjans en són corresponsables-, potser perquè no veig massa utilitat a aquestes eleccions, potser perquè no me les sento meves -ja fa anys que el meu marc polític és un altre- o potser per una mica de cada, no he escrit res d’això, i ara ho agraeixo.

Aquest matí m’he topat amb una publicació d’en Rufián. Deia “Recuerdas cuando ante tanto agravio te has dicho y has dicho “basta”? Pues es hoy, este #20D, cuando has de decirlo más claro y alto que nunca. A les urnes, catalans!”. Ho he trobat tant fastigós, pel to i pel contingut, que he decidit no votar-los i, per tant, no anar a votar.

Evidentment no deixo de votar-los pel tuit d’en Rufián, això ha sigut quelcom simbòlic que m’ha fet replantejar-m’ho, que m’ha atacat l’estómac. De fet, porta atacant-me’l des d’abans de començar la campanya. Quan van dir que el posaven de numero u vaig dir de seguida que era una molt bona jugada per captar vots, i això ho mantinc, però aquí està el problema: això de fer candidatures guanyadores a costa de simplificar i buidar-se de continguts no va amb mi, i Rufián contribueix a aquesta precarització intel·lectual -malgrat l’aparença d’erudit modern- de la política.

Els motius principals pels que finalment no voto Esquerra són els següents. Seré breu:

Com a independentista de tota la vida -a casa ja ho eren abans que jo naixés- estic ofès amb ERC per haver callat davant els insults de la caverna catalana als contraris a la investidura de Mas. Ens han dit de tot, ens han acusat de ser del CNI, ens han dit feixistes i traïdors i Esquerra Republicana, de nou amb l’objectiu de guanyar vots com sigui, no ha dit res. És més, internet està ple de comentaris ofensius de militants d’ERC, alguns amb càrrecs electes i tot. I a cada campanya es repeteix el mateix: a les municipals també ens vam haver de sentir a dir que no érem independentistes per fer una llista amb militants d’ICV i van estar vomitant merda a les xarxes.

L’estómac m’impedeix votar a gent que fa aquest tipus de política, tant baixa i mesquina.

Com a persona d’esquerres que soc, no puc dipositar la confiança en un partit que, de nou per tacticisme electoralista, resta mut en les negociacions per un pla de xoc que ens urgeix. Tampoc puc oblidar el paper de crossa de Convergència que ha estat fent a canvi de res durant els darrers dos o tres anys, ni votar una gent que no aspira a atreure els sectors d’esquerres que encara resten per afegir-se al projecte independentista per no incomodar la dreta -li diuen “centre-dreta”- i el poder. L’estómac no em deixa.

A la política s’hi barregen la racionalitat i l’emoció, en un equilibri dialèctic. Sense la racionalitat seríem bàrbars, però sense l’emoció seriem autòmats sense capacitat de transformació. A mi el cap em deia que votés, tàcticament, Esquerra Republicana, però l’estómac em diu que, dignament, em quedi a casa. I finalment ha guanyat l’estómac.

LA DISPUTA DE L’HEGEMONIA

Junts Pel Sí va ser la fórmula que més va interessar a CDC per a presentar-se a les eleccions i sortir-ne victoriosa. Convergència sabia que Esquerra podia superar-la o com a mínim obtindria uns resultats similars en cas de presentar-se per separat. En aquest sentit, la fórmula va ser una jugada mestra: Convergència havia de sobreviure al 27-S diluint-se en una candidatura amb ERC i un grapat d’independents de renom, entre els quals Raúl Romeva, que encapçalaria la llista però cediria la Presidència a Artur Mas. Aquesta jugada havia de permetre captar el vot de tot l’independentisme “transversal” i obtenir a més el suport d’independentistes d’esquerres afins a la figura de Romeva o del mateix Junqueras. Com he dit, la jugada era mestra, però des del principi s’intuïen algunes contradiccions que podien portar Junts Pel Sí on som ara -més avall m’explico-.

Anem als fets: JpS guanya les eleccions del 27 de setembre amb diferència però no obté majoria absoluta i a partir d’aquest moment és necessari el suport de la CUP per a tirar endavant el full de ruta. Això vol dir que que Mas sigui President dependrà de les negociacions amb aquesta. Comença el Pressing CUP des del sector convergent (l’anomenat Camamilla Party) i també des de Madrid i la caverna. Les posicions semblen irreconciliables: CDC no renunciarà a que Mas sigui president i la CUP ha dit des de la campanya electoral que no investiria algú que es pugui identificar amb retallades i corrupció.

S’obre un escenari de negociació discreta entre les dues formacions amb la proposta de pla de xoc social de la CUP sobre la taula. I la gent es fa preguntes: Està aturat el procés? És Mas imprescindible? Hi haurà unes noves eleccions, fruit del no acord sobre qui ha de ser President? L’independentisme sobreviuria a aquestes hipotètiques eleccions?

Senyores i senyors, el procés no ha mort ni s’ha aturat, el procés està en un dels seus moments més interessants: s’està regirant l’espectre partidista i s’està disputant l’hegemonia política. En definitiva: s’està començant a definir el nou mapa polític, el de la República. I hem de ser conscients que això no es fa en dos dies ni en unes soles eleccions, que cal temps. El procés d’independència és ja irreversible, no tinguem por per això ni tinguem pressa per acabar.

Durant el Punt Cat de TV3 i preguntat pel viatge a Ítaca en relació a la situació de Catalunya, Varoufakis va respondre que allò important de l’Odissea és el viatge més que el destí, i no li faltava raó. El discurs de certa part de l’independentisme ha sigut, de fa temps, que allò important era “fer la independència i després ja parlarem de la resta”. Molta gent ha caigut en la trampa del procés sense ideologies: a això devem segurament la crescuda de l’independentisme durant els últims anys i podem afirmar que sense aquesta transversalitat guanyada a costa de separar l’eix nacional i l’eix social tot i ser, com finalment veurem, indestriables, potser no seríem on som. Podem reconèixer la responsabilitat de Convergència en tot això i la importància del seu paper en el que portem de procés i, en aquest sentit, podem reconèixer que Mas ha sigut certament un actiu rellevant.

Però el que també hem de reconèixer és un canvi d’etapa en el procés. S’ha acabat l’estratègia del “primer la independència i després les ideologies” i s’han acabat els discursos sobre que bé que viurem en una Catalunya independent o que malament que ens tracta l’Estat espanyol. Els actes, els debats, la propaganda política, el raonament, la paraula en definitiva, han servit perquè l’independentisme tingui 72 escons al Parlament i cada 11 de setembre dos milions de persones surtin al carrer amb l’estelada. Ei, que no està gens malament, però si seguim amb aquesta estratègia haurem tocat sostre. A partir d’ara si l’independentisme vol créixer només ho podrà fer amb fets materials i des de l’esquerra. La resta serà reafirmació i autoconsum.

Que ningú ens enganyi, als senyors de Pedralbes i Sarrià no els convencerem perquè tenen interessos contraris als de la majoria social, però a les famílies on el principal problema no és el de la identitat nacional sinó pagar la hipoteca, la llum, el gas i el menjar sí que els podem convèncer: Materialitzant el discurs en forma de polítiques socials des de ja mateix. Aturant l’espoli a les famílies per part del capital, garantint drets i serveis bàsics, retornant la política als barris i pobles d’on va ser segrestada. Venim d’un moviment inclusiu on tothom era convidat a participar-hi, ara necessitem un procés inclusiu on tothom pugui efectivament participar-hi, i això s’aconsegueix garantint el benestar per a tothom, acabant amb l’exclusió social.

Malgrat el discurs transversal digui que hem d’apartar les ideologies fins a les eleccions constituents, és en l’etapa actual, prèvia al procés constituent, on aquestes han de prendre més rellevància i tornar a confrontar-se obertament, doncs el procés constituent també ha de tenir unes regles de joc, i aquestes seran unes o altres en funció de quina sigui la correlació de forces en el Parlament que ahir es va constituir.

Com he dit abans, des del principi s’intuïen algunes contradiccions dins Junts Pel Sí que podien afectar molt a com es desenvolupés el procés, i penso que ara és el moment d’explotar-les.

Em sembla que la CUP és qui més conscient és de tot això. Crec que la seva feina ha de consistir en resistir i en forçar: Resistir davant el Pressing CUP perquè CDC no acabi imposant Artur Mas de President i forçar el ja inevitable trencament de Junts Pel Sí.

Dic inevitable perquè Esquerra se’n adonarà que hem canviat d’etapa. El Parlament està constituït i aviat s’haurà de començar a fer política i les posicions d’ERC i CDC en l’eix social són massa allunyades com perquè això duri gaire, i menys si la CUP va pressionant amb propostes com la del pla de xoc. A Romeva també l’han d’estar consumint les contradiccions, no creieu?

El moment del trencament pot ser després de les eleccions generals, en cas de presentar-se separats i que Esquerra tregui millors resultats. Fins ara ERC ha estat sempre acomplexada i això l’ha portat a ser el tonto útil de CDC, però si es veuen guanyadors no tindran por del que penso que ha de ser l’últim escenari de l’etapa preconstituent: les eleccions del març.

Ho heu llegit bé: les eleccions del març. Quin pal, oi? Si, però és un esdeveniment tant necessari com probable.

Imagineu-vos el panorama: Una Convergència ensorrada pels casos de corrupció i les retallades, una Esquerra que creix precisament a costa de l’esfondrament convergent i una CUP més forta que mai després de la coherència demostrada no investint Mas i a la victòria sobre la campanya de pressió mediàtica. Us imagineu un discurs independentista i d’esquerres hegemònic? Us imagineu un bloc d’esquerres amb el que es podés atreure els sectors sobiranistes d’ICV, Podem i CSQP? Us imagineu començar el procés constituent en aquestes circumstàncies? Doncs ara és el moment de treballar per tal d’aconseguir-ho. I ens caldrà paciència, molta paciència, però valdrà la pena.

FER LA CAMPANYA ALS ALTRES

La política té coses molt divertides. Una d’elles és el fet que hi ha diversos actors polítics que, conscients o no, quan fan campanya per guanyar vots sovint acaben fent guanyar suports als adversaris. L’exemple més clar seria el del Partit Popular, al qui l’independentisme deu tantíssim i a qui haurem de fer un monument a la nova República. Paraula rere paraula, fet rere fet, el PP -ajudat pels altres partits i el poder judicial- ha sigut una fàbrica d’independentistes hiperproductiva. Però hi ha més casos:

El primer l’ha protagonitzat Pablo Iglesias durant la campanya electoral. El líder de Podemos s’ha apropiat de la campanya de Catalunya Sí Que es Pot en un intent d’explotar la seva aparent bona fama a la resta de l’Estat. Hauria pogut ser una bona jugada, donat el baix nivell i la poca popularitat de Lluís Rabell, però després d’espifiar-la amb declaracions com que “són els tribunals els qui haurien de respondre davant una Declaració Unilateral d’Independència” o el discurs etnicista apel·lant als fills d’extremenys i andalusos -que no són més que la cirereta del pastís en una campanya electoral centrada en atacar Junts pel Sí-, em temo que el que va aconseguir és la fuga massiva del vot sobiranista d’ICV a la CUP. I els que encara queden per canviar d’opció! Vaticino un trencament en aquest sentit, però d’això ja en parlarem un altre dia.

El discurs de “primer canviem Espanya i després millorem Catalunya” no només ha repel·lit el sector independentista, sinó que probablement hagi fet que els votants que estan d’acord amb aquesta fórmula hagin votat al PSC, que planteja el mateix i està molt més arrelat al territori. Iceta, dona les gràcies a CSQP.

El segon cas, i el més escandalós, és el protagonitzat per CDC i, al darrere, el conjunt sencer de Junts pel Sí. Resumidament: Saps que l’estratègia del bàndol del No es basa en atacar Artur Mas i la teva passa per mantenir-lo liderant el procés costi el que costi. Sembla que només la CUP s’adona que això no té cap mena de sentit si el que es vol és ampliar la majoria independentista.

I podem anar una mica més enllà: qui ha liderat la campanya contra Mas i a qui li ha funcionat millor és a Ciutadans. La cosa és prou lògica: basar el procés en el lideratge d’aquesta persona és donar força al populisme de Rivera i Arrimadas, que tenen com a grans aliats la justícia espanyola i els mitjans de comunicació que consumeixen majoritàriament els qui han votat taronja.

Només en el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental entre PP i C’s han sumat 651.086 vots, 441.539 dels quals han sigut per a Ciutadans.

Així mateix, el lideratge convergent impedeix que el votant indecís d’esquerres se sumi a l’opció independentista, considerant que la presència de polítics associats amb les retallades i la corrupció no ofereixen garanties per a un progrés real i identificant el procés com una operació cosmètica per a seguir com sempre.

En les tres comarques esmentades abans, Catalunya Sí Que es Pot, que s’identifica amb la proposta d’un procés constituent i la lluita contra Mas, ha sumat 245.693 vots.

Com he dit, d’entre les forces independentistes només la CUP ha deixat clar que Artur Mas no ha de ser el nou President de la Generalitat i que no li donarà suport de cap de les maneres. Ara caldrà veure què fa Esquerra: si continua cedint a les pressions i xantatges de Convergència amb tot el que suposa per a ells i per al procés o comencen a treballar per fer créixer l’independentisme de la única manera que ja es pot fer: des de l’esquerra i contra la dreta. I parem de donar raons a l’adversari.

ESTAT, UNIÓ EUROPEA, CLASSE I INDEPENDÈNCIA

Sembla que el procés, tot i no tenir un marcat caràcter de classe, es va topant amb fets que evidencien la relació dels eixos nacional i social i que la gent, sense saber-ho, se’n va adonant.

Ho vam veure durant el 9N i la incapacitat del Govern de la Generalitat i CDC per desobeir. La desobediència és una paraula que no agrada al poder, que es manté mitjançant la coacció i la por.

Ho hem anat notant durant tot el procés: els nervis del gran empresariat català i espanyol, la reducció de l’unionisme a projectes de dretes i el silenci d’Europa ens ho feien intuir.

Durant aquesta darrera setmana, però, ens ho han acabat de confirmar: una declaració conjunta de la Confederación Española de Cajas de Ahorros (Ceca) i la Asociación Española de Banca (AEB) -entitats capitanejades per CaixaBank, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i Popular- dient que marxaran de Catalunya en cas d’independència i les paraules del Vicepresident de la Comissió Europea dient que si una part d’un Estat membre s’independitza queda fora de la Unió Europea pretenen donar força al discurs de la por però posen de manifest que més aviat són ells els qui estan preocupats. Això mereix diverses consideracions:

Primer de tot. Un Estat no és més que la superestructura o el cos jurídic-polític que s’aixeca sobre l’estructura econòmica per a assegurar-ne la reproducció en les millors condicions possibles. En altres paraules, els estats són un instrument del poder econòmic per a perpetuar el sistema: un sistema, el capitalista, basat en l’explotació de persones i recursos que resulta insostenible per al planeta i indesitjable per a la gran majoria de persones per les seva dinàmica intrínseca de centralització de riquesa i poder en mans privades a costa de la globalització de la pobresa i la precarització.

Si tenim clar aquest fet, la pregunta de perquè a la banca, els grans empresaris i els partits espanyols no els interessa la independència de Catalunya es respon sola. L’Estat espanyol ha sigut per al poder econòmic (català, espanyol i internacional) una màquina perfecta per a la defensa dels seus interessos amb una pila de lleis destinades a augmentar taxes d’explotació i a incrementar beneficis com les reformes laborals, amb una contrareforma neoliberal -bases per la qual s’assentaren durant la transició- que ha privatitzat i mercantilitzat drets i serveis bàsics, amb la permissivitat davant el frau fiscal de les grans fortunes o amb els rescats bancaris i els indults a corruptes i estafadors, entre d’altres accions qüestionables. Cal dir que tots els estats tenen un caràcter de classe, malgrat aquest es manifesti amb diferents intensitats depenent del moment i el lloc. Així doncs estats com Afganistan, Espanya, Finlàndia o l’Equador són ben diferents pel que fa a les relacions de classe, com ho és l’Espanya actual respecte la de la república o la del franquisme, però sempre són instruments de classe.

Segona. La Unió Europea no és més que un altre instrument al servei del poder econòmic. Va ser la Unió Europea, sota directrius de l’FMI, qui va impulsar el projecte neoliberal a escala europea i l’us del deute com a instrument per a sotmetre els estats. La Unió Europea és avui un sistema d’extracció de riquesa i manipulació política del Nord cap al Sud i de rics a pobres irremeiablement incompatible amb qualsevol projecte polític de caràcter democràtic i amb la sobirania ja no popular, si no nacional dels estats membres.

Darrerament ha estat el poble grec el qui ho ha pogut comprovar: el mandat democràtic fruit del referèndum -votat sota la coacció del capital amb un “corralito”- que qüestionava les mesures que volia imposar la UE no només va ser ignorat, sinó que es van imposar mesures encara més dures. L’Estat grec sotmès per les institucions financeres alemanyes mitjançant el deute.

A Espanya un dels episodis més notables va consistir en l’aprovació d’una reforma constitucional per a que el pagament del deute tingués “prioritat absoluta”. Aquesta reforma la van fer PP i PSOE sense debat previ -ja ni parlem de referèndum- i quasi en secret. De nou, l’Estat sotmès mitjançant el deute i la prescripció mèdica de la UE. Parlant de secrets, veurem què passarà amb el TTIP.

Dit això, com he assenyalat més amunt, les preguntes es responen soles. Al poder econòmic espanyol i català no li interessa que els catalans fundem un Estat previsiblement més democràtic, progressista i modern que el que tenim ara, perquè significarà que ho tindrà més difícil per explotar-nos, robar-nos i estafar-nos. Al capital no li interessa que es fundi una República que millori les condicions socioeconòmiques i polítiques de la classe treballadora, perquè això va en detriment dels seus interessos.

De la mateixa manera, al capital transnacional no li interessa que es fundi un estat presumiblement d’esquerres ni cap procés de recuperació de sobirania que pugui acabar qüestionant el projecte europeu. Tenen por de l’empoderament dels pobles i de trobar-se amb algú que els digui que no devem i no paguem. Perquè al final, el que ens hem trobat amb l’Estat espanyol ens ho trobarem amb la Unió Europea.

Vivim en un moment de gran mobilització popular i de repolització i democratització de la societat catalana gràcies a la convergència de les lluites en l’eix nacional i en l’eix social: les primeres materialitzades en el procés d’independència i les grans mobilitzacions dels 11 de setembre dels últims anys, i les segones en el 15M, la gran eclosió de les candidatures municipalistes el 24M i el creixement de l’Esquerra Independentista.

És per això que penso que s’ha de donar suport a aquell actor polític que representi les lluites dels dos eixos. Si volem una República Catalana independent i realment sobirana, si volem que siguin les institucions i el poble català qui ho decideixi tot, hem de procedir a la ruptura amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea i no valen mitges tintes. Per tot això aquest 27 de setembre no donaré el meu vot ni a Junts pel Sí ni a Catalunya Si Que es Pot. M’explico.

Entenc que la llista de Junts pel Sí conté personatges que són -juntament amb els governs espanyols- corresponsables de la implementació del projecte neoliberal a casa nostra i de tres dècades de pacte i submissió a l’oligarquia i la corona espanyoles. Parlo de CDC però també de gent que ha recolzat o format part dels tripartits i ara es troba en forces com Demòcrates de Catalunya (ex-Unió) o la NEC (ex-socialistes).

A més d’això, aquesta llista està formada per partits que tenen un gran deute amb les entitats bancàries que s’oposen a la independència així com una doctrina política conservadora, fet que em porta a desconfiar i a pensar que això pot afectar la seva praxi política i incapacitar-los per plantar cara i desobeir quan sigui necessari.

Tampoc puc confiar en la candidatura de CSQP perquè entenc, de nou, que la integren personatges de dubtosa trajectòria política, alguns d’ells responsables de la desactivació de l’esquerra i el sindicalisme de classe al nostre país. Tampoc m’agrada que hi participi ICV, partit endeutat amb La Caixa, coautor de la Marca Barcelona i -tenim memòria- responsables de diversos episodis de repressió a les classes populars catalanes. Tampoc puc votar un programa polític que pretén aturar el procés d’independència i supeditar-lo a l’esperança de victòria -que acabarà en patacada- d’un partit espanyol.

L’única força política que actualment està disposada i pot trencar amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea és la CUP. Dic que pot perquè és la única formació política sense deute amb cap entitat bancaria. De la mateixa manera, el treball fet durant la última legislatura al parlament, així com durant dècades arreu i arran del territori fa que sigui la única formació per la que em sento representat. És per a tot lo exposat anteriorment que faig una crida a votar CUP – Crida Constituent aquest 27 de setembre. Per no renunciar al caràcter de classe del procés d’independència. I per començar a governar-nos.

Vicenç Valls

ESQUERRES I ESTATS


CATALUNYA NO ES POT I EL PAPER DE LA CUP EL 27S

Fa uns dies Llach, responent a les declaracions de Lluís Rabell, candidat de CSQEP, va dir que si els qui encapçalen la llista d’aquesta formació creuen que “si no s’ha pogut fer un referèndum, menys podrem fer la independència” s’haurien de dir Catalunya No Es Pot. Em va semblar que Llach l’encertava i vaig decidir que escriuria alguna coseta sobre perquè Catalunya Si que es Pot és actualment el principal obstacle per a encetar un procés constituent al nivell que sigui: perquè els qui es diuen representants de la nova política i garants del procés social s’han convertit, com passà amb altres forces d’esquerres durant la transició, en una esquerra d’Estat. L’Esquerra de l’Estat espanyol.

El procés constituent de CSQEP

Catalunya Si que es Pot s’ha mostrat contraria a una hipotètica declaració unilateral d’independència en cas que el 27S el bloc independentista obtingués la majoria necessària. Fruit d’això, i conscients que la majoria és, més que possible, probable, han optat també per negar el caràcter plebiscitari de les eleccions d’aquest setembre.

La proposta de la coalició (no li vull dir confluència perquè la fusió no és orgànica sinó que es presenta una llista conjunta) és obrir un procés constituent que tingui com a eix central el dret a decidir dels catalans. Al seu manifest afirmen que “Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista” i proposen “un full de ruta constituent que ha d’implicar la realització d’un referèndum per a decidir quina relació volem mantenir amb l’Estat espanyol, un procés de definició d’un nou marc jurídic i institucional de Catalunya, i l’elaboració d’una Constitució i la seva ratificació”.

És a dir, que sabent que l’Estat espanyol no ens ha permès fer el referèndum i coneixent totes les traves i amenaces que s’han anat succeint al llarg dels darrers tres anys, esperen poder dur a terme un procés constituent que no només replantegi la relació amb Espanya, sinó que fundi una República catalana i n’elabori un text constitucional propi, de manera acordada i sense trencar la legalitat espanyola.

No cal ser catedràtic en Ciències Polítiques per entendre que això no té cap mena de sentit. No en tindria si no fos perquè CSQEP espera un “canvi de cicle” a partir d’una teòrica victòria dels del Sí se puede al Congrés dels Diputats, que enfocarien el problema català amb una altra actitud. De nou, tot grinyola. Aquesta hipòtesi -o més aviat desig- parteix de dos errors: el primer podríem dir que és un error d’anàlisi d’estructures i el segon és més aviat d’anàlisi electoral.

Primer error: guanyar el govern no és guanyar l’Estat

Disposar d’una majoria, absoluta si es vol, al Congrés, no vol dir controlar l’aparell estatal. Governar, dirigir l’executiu, tampoc significa dominar l’Estat. De fet, a part de fer soroll i emetre discursos amenaçadors, els poders legislatiu i executiu no han hagut d’intervenir massa en el procés català, ja que el poder judicial, encapçalat pel Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional, ha sigut la principal eina per enfrontar-s’hi. I, de fet, sembla que l’excusa del “respecte al marc legal de tots els espanyols” seguirà sent el fonament de l’acció política de l’Estat espanyol. El dret per sobre la política, de nou quelcom sense sentit.

Així doncs, sembla que la única manera de donar resposta als imputs autodeterminacionistes és propiciar un canvi de cicle al govern, a les cambres, a la justícia, a l’exèrcit i als mitjans de comunicació (que estan sent fonamentals per a la difusió dels discursos anti-dret a decidir i anticatalanistes). És a dir, que ens estan dient que hem de posposar el nostre exercici del dret a l’autodeterminació fins que a Madrid acabin no se quan de fer -si es fa- una segona Transició que ho canvii tot tant que els catalans ens pensem dos vegades això de la independència.

Però com es fa tot això? Bé, l’article 168 de la CE estableix que per a qualsevol reforma constitucional que afecti al Títol preliminar (on s’estableix que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” i que “las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”), al Capítol segon referent als drets fonamentals i llibertats públiques o al Títol II referent a la Corona, així com per a una revisió íntegra del text constitucional, es requereix l’aprovació de 2/3 de les cambres.

Així doncs, perquè el full de ruta dels qui proposen aquesta via es compleixi, el primer repte a superar és aconseguir 234 diputats i 174 senadors a favor de trencar l’anomenat cadenat del 78, i aquí està el segon error de la hipòtesi-desig del canvi de cicle a nivell d’Estat espanyol.

Segon error: Podemos i IU no sumen

Tot i la cridòria podemita i el “Sí se puede” repetit fins la sacietat, la veritat és que les dues forces que haurien de propiciar l’obertura del procés constituent no aspiren a obtenir la majoria necessària. És més, es troben a anys llum d’aquests dos terços (66’6%) imprescindibles per a canviar la Constitució.

Els números, tot i ser orientatius, no donen lloc a massa dubtes: el bloc Podemos+IU obtindria entre un 19’4% (segons l’enquesta del CIS del juliol) i un 25’5% (segons la de Metroscopia) mentre que el bloc PP+PSOE+C’s rondaria entre el 64’6% (CIS) i un 60’5% (Metroscopia).

Els resultats de les eleccions autonòmiques celebrades el passat 24M a Andalusia, Madrid o el País Valencià tampoc ens diuen que l’hegemonia del bloc pro-règim del 78, ara reforçat per Ciutadans, estigui en perill. El bloc PP+PSOE+C’s té el triple de pes que el bloc Podemos+IU.

24m aut
Veure gràfic interactiu

I els resultats de les darreres eleccions municipals a les 11 ciutats més poblades d’Espanya tampoc ens auguren cap victòria del bloc pro-procés constituent sinó tot el contrari: el bloc pro-règim del 78 és immensament més fort a tot arreu -amb excepció de Barcelona i Bilbao, que tenen panorames diferents- arribant a tenir més del quàdruple de pes en ciutats com Sevilla, Màlaga o València.

24m 11ciutats
Veure gràfic interactiu

Per últim, i referent a la qüestió concreta de l’ordenament territorial, el baròmetre del CIS d’aquest passat juny és també clarificadora: només un 9% dels espanyols acceptarien un model on les comunitats autònomes tinguessin l’opció de passar a ser estats independents.

pregunta cis

 El procés d’independència: la única esquerda del cadenat

És evident, doncs, que el règim del 78 encara no es troba en fase d’extinció, sinó que gaudeix de bona salut arreu de l’Estat, i que una reforma constitucional en sentit progressista -en sentit reaccionari és possible- és avui quelcom impossible tenint en compte la correlació de forces actual i esperada a mig termini. Fins i tot diria que és utòpic, tenint en compte la correlació de forces des d’un punt de vista històric.

Però anem a veure què hi passa a Catalunya, on “trencar el cadenat” pot voler dir diferents coses: mentre el bloc independentista es planteja un trencament mitjançant la desconnexió amb l’Estat i la fundació d’una nova República Catalana, Catalunya Si que es Pot el planteja a l’inrevés: dur a terme un procés constituent on es decideixi també la relació amb Espanya.

Els dos blocs, doncs, proposen desfer-se del règim del 78, davant el bloc PP-PSC-C’s que, com arreu de l’Estat, defensa el discurs legalista i conservador a favor de mantenir l’ordre actual. Així, podríem parlar, com ho hem fet fins ara, en termes d’oposició o no al règim actual, i comptaríem amb el bloc Junts pel SI (JpSi)+CUP+CSQEP i l’esmentat anteriorment PP+PSC+C’s.

Però quina força tenen aquests dos blocs?
En aquests darrers dos mesos hi ha hagut tanta especulació amb quina seria la fórmula i com serien les llistes de les forces sobiranistes (entre les que incloc CSQEP) que es fa difícil saber com es repartiran els vots dins els sectors. Tot i això, els dos blocs estan ben definits i disposem de prou material com per fer-nos una idea de per on van els trets. Orientem-nos:

Per ordre cronològic, primer de tot comptem amb els resultats de les darreres eleccions municipals. Com que en aquests comicis els partits es van presentar sota molts noms i coalicions diferents depenent el municipi, la composició dels blocs era diferent. Com a bloc pro-ruptura he comptat les marques CiU, ERC, ENTESA i CUP-PA, que van sumar un 56% dels vots, mentre que el bloc pro-règim, comptant PxC, va sumar-ne un 32%.

resultats 24m cat

Comptem també amb l’enquesta d’El Periodico de finals de juny -on es preveia una “llista del President” separada d’ERC i la CUP-, segons la qual el bloc pro-ruptura obtindria entre 93 i 98 escons (el 70% aprox) mentre que el seu adversari (que comptaria amb els vots d’Unió) es quedaria amb entre 39 i 43 diputats.

Segons el Baròmetre d’Opinió Política del CEO, també de finals de juny i que no té en compte cap tipus de coalició ni confluència, el bloc CiU+ERC+CUP+ICV+Podemos estaria sobre el 48’5% en intenció directa de vot, mentre que PP+PSC+C’s es quedarien en un 18’2%.

evolucio vot directe

Finalment, els resultats de l’enquesta de La Vanguardia de primers de juliol, que preveia una llista única independentista (68-72) separada del bloc ICV+Podemos (22-23) són similars als d’El Periodico. El bloc rupturista obtindria entre 90 i 95 diputats i la suma PP+PSC+C’s+UDC seria d’uns 39-45.

Queda prou clar, al meu entendre, que la suma de les forces que d’alguna manera volen acabar amb l’actual règim polític espanyol és molt més gran que la dels partits que volen conservar l’statu quo. Queda prou clar, també, que el paper que jugarà CSQEP serà clau per a que aquest teòric bloc pro-ruptura tingui una majoria amplia i per tant més legitimitat, o es quedi fregant la majoria absoluta. Podríem dir doncs, que el procés està una mica en mans de la confluència del Si que es pot: dels ambigus i dels indecisos (que no són el mateix).

Perquè no recolzen el procés doncs? Perquè no donen suport a la independència, que és la única via actualment possible per a obrir un procés democràtic que redefineixi com volem fer les coses a partir d’ara? Sembla que l’excusa principal és que el procés és Mas i que la victòria de l’opció independentista significa un nou govern neoliberal que seguirà retallant i deixant-nos en la misèria. Això, que penso que és una falta de respecte a tota la gent d’esquerres que porta més o menys temps treballant per la independència em planteja l’escenari de les esquerres d’Estat.

El discurs actual de Catalunya Si que es Pot sem sembla propi d’una esquerra que no concep el seu propi funcionament sense una estructura, un desplegament i un discurs a nivell d’Estat i que hi té una relació de simbiosi. Això, penso, el contraposa a la CUP, que tampoc entén la seva pròpia existència sinó és en base a la defensa d’un marc territorial i que actualment, al Principat, forma part del sector impulsor del nou Estat català en el que no seria un pacte d’Estat, però si un pacte nacional amb les altres forces independentistes.

Realment la nova Catalunya seria governada per la dreta? El procés constituent serà dirigit per Convergència?

Primer de tot hem de tenir clar que, si Junts pel Sí no obté majoria absoluta, que Mas sigui president o no, per molt que això estigui pactat entre CDC i ERC, està en mans dels qui completin la majoria independentista. Si Junts pel Sí no hi arriba haurà de recórrer a la CUP, que entre d’altres coses podria negociar perquè el president fos un altre. Què faria en Mas, dir que si ell no és president no hi ha independència? Seria un suïcidi polític. En aquest sentit, la CUP té un paper també clau, que CSQEP està renunciant a exercir.

En segon lloc, per molt que CDC segueixi sent primera o segona força, està a anys llum d’una majoria absoluta i, una vegada superat l’objectiu de la independència i tots els partits es puguin recentrar en el seu discurs sobre l’eix social, es quedarà sola enmig d’un espectre polític d’esquerres. Convergència (amb Unió, si voleu) és l’únic partit catalanista i de dretes.

En aquest sentit, el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO mostra que sociològicament, som més d’esquerres dels que molts ens pensem. La gràfica ho deixa prou clar:

dreta-esquerra


Esquerres d’Estat

Ja hem aclarit que la independència és la única manera per a poder decidir-ho tot i també que la salut de l’esquerra és prou bona com per encarar un procés constituent. Així doncs, com es pot explicar el posicionament de Catalunya Si que es Pot? Vull entendre l’ambigüitat com el producte d’una lluita interna entre militància de base i cúpules. Però entenc que aquesta batalla l’ha guanyat la direcció, que és conscient de tot el que està passant i de quin és el seu rol. Penso que havien de triar un bàndol i han triat el dels qui volen que tot segueixi igual, el dels defensors del règim del 78. És irònic.

Els papers estan repartits: CSQEP serà l’esquerra d’Estat de l’Estat espanyol. Perquè així ho han decidit i perquè estan actuant com a tal. I en aquest sentit penso que la CUP té una altra gran responsabilitat: el de neutralitzar el discurs compartit pel Partit Popular, els socialistes, Ciutadans i la coalició liderada per Lluís Rabell basat en el “no podeu trencar la legalitat” i en “el procés és Mas” i obtenir suficient suport com per a poder negociar qui serà el president i com serà la desconnexió amb Espanya. Un altre fet irònic: el que assegura que Mas sigui president és que els vots de part de l’esquerra vagin amb el bloc unionista. I com que els del Sí que es pot han decidit que No Podem, cal anular-los.