LA DISPUTA DE L’HEGEMONIA

Junts Pel Sí va ser la fórmula que més va interessar a CDC per a presentar-se a les eleccions i sortir-ne victoriosa. Convergència sabia que Esquerra podia superar-la o com a mínim obtindria uns resultats similars en cas de presentar-se per separat. En aquest sentit, la fórmula va ser una jugada mestra: Convergència havia de sobreviure al 27-S diluint-se en una candidatura amb ERC i un grapat d’independents de renom, entre els quals Raúl Romeva, que encapçalaria la llista però cediria la Presidència a Artur Mas. Aquesta jugada havia de permetre captar el vot de tot l’independentisme “transversal” i obtenir a més el suport d’independentistes d’esquerres afins a la figura de Romeva o del mateix Junqueras. Com he dit, la jugada era mestra, però des del principi s’intuïen algunes contradiccions que podien portar Junts Pel Sí on som ara -més avall m’explico-.

Anem als fets: JpS guanya les eleccions del 27 de setembre amb diferència però no obté majoria absoluta i a partir d’aquest moment és necessari el suport de la CUP per a tirar endavant el full de ruta. Això vol dir que que Mas sigui President dependrà de les negociacions amb aquesta. Comença el Pressing CUP des del sector convergent (l’anomenat Camamilla Party) i també des de Madrid i la caverna. Les posicions semblen irreconciliables: CDC no renunciarà a que Mas sigui president i la CUP ha dit des de la campanya electoral que no investiria algú que es pugui identificar amb retallades i corrupció.

S’obre un escenari de negociació discreta entre les dues formacions amb la proposta de pla de xoc social de la CUP sobre la taula. I la gent es fa preguntes: Està aturat el procés? És Mas imprescindible? Hi haurà unes noves eleccions, fruit del no acord sobre qui ha de ser President? L’independentisme sobreviuria a aquestes hipotètiques eleccions?

Senyores i senyors, el procés no ha mort ni s’ha aturat, el procés està en un dels seus moments més interessants: s’està regirant l’espectre partidista i s’està disputant l’hegemonia política. En definitiva: s’està començant a definir el nou mapa polític, el de la República. I hem de ser conscients que això no es fa en dos dies ni en unes soles eleccions, que cal temps. El procés d’independència és ja irreversible, no tinguem por per això ni tinguem pressa per acabar.

Durant el Punt Cat de TV3 i preguntat pel viatge a Ítaca en relació a la situació de Catalunya, Varoufakis va respondre que allò important de l’Odissea és el viatge més que el destí, i no li faltava raó. El discurs de certa part de l’independentisme ha sigut, de fa temps, que allò important era “fer la independència i després ja parlarem de la resta”. Molta gent ha caigut en la trampa del procés sense ideologies: a això devem segurament la crescuda de l’independentisme durant els últims anys i podem afirmar que sense aquesta transversalitat guanyada a costa de separar l’eix nacional i l’eix social tot i ser, com finalment veurem, indestriables, potser no seríem on som. Podem reconèixer la responsabilitat de Convergència en tot això i la importància del seu paper en el que portem de procés i, en aquest sentit, podem reconèixer que Mas ha sigut certament un actiu rellevant.

Però el que també hem de reconèixer és un canvi d’etapa en el procés. S’ha acabat l’estratègia del “primer la independència i després les ideologies” i s’han acabat els discursos sobre que bé que viurem en una Catalunya independent o que malament que ens tracta l’Estat espanyol. Els actes, els debats, la propaganda política, el raonament, la paraula en definitiva, han servit perquè l’independentisme tingui 72 escons al Parlament i cada 11 de setembre dos milions de persones surtin al carrer amb l’estelada. Ei, que no està gens malament, però si seguim amb aquesta estratègia haurem tocat sostre. A partir d’ara si l’independentisme vol créixer només ho podrà fer amb fets materials i des de l’esquerra. La resta serà reafirmació i autoconsum.

Que ningú ens enganyi, als senyors de Pedralbes i Sarrià no els convencerem perquè tenen interessos contraris als de la majoria social, però a les famílies on el principal problema no és el de la identitat nacional sinó pagar la hipoteca, la llum, el gas i el menjar sí que els podem convèncer: Materialitzant el discurs en forma de polítiques socials des de ja mateix. Aturant l’espoli a les famílies per part del capital, garantint drets i serveis bàsics, retornant la política als barris i pobles d’on va ser segrestada. Venim d’un moviment inclusiu on tothom era convidat a participar-hi, ara necessitem un procés inclusiu on tothom pugui efectivament participar-hi, i això s’aconsegueix garantint el benestar per a tothom, acabant amb l’exclusió social.

Malgrat el discurs transversal digui que hem d’apartar les ideologies fins a les eleccions constituents, és en l’etapa actual, prèvia al procés constituent, on aquestes han de prendre més rellevància i tornar a confrontar-se obertament, doncs el procés constituent també ha de tenir unes regles de joc, i aquestes seran unes o altres en funció de quina sigui la correlació de forces en el Parlament que ahir es va constituir.

Com he dit abans, des del principi s’intuïen algunes contradiccions dins Junts Pel Sí que podien afectar molt a com es desenvolupés el procés, i penso que ara és el moment d’explotar-les.

Em sembla que la CUP és qui més conscient és de tot això. Crec que la seva feina ha de consistir en resistir i en forçar: Resistir davant el Pressing CUP perquè CDC no acabi imposant Artur Mas de President i forçar el ja inevitable trencament de Junts Pel Sí.

Dic inevitable perquè Esquerra se’n adonarà que hem canviat d’etapa. El Parlament està constituït i aviat s’haurà de començar a fer política i les posicions d’ERC i CDC en l’eix social són massa allunyades com perquè això duri gaire, i menys si la CUP va pressionant amb propostes com la del pla de xoc. A Romeva també l’han d’estar consumint les contradiccions, no creieu?

El moment del trencament pot ser després de les eleccions generals, en cas de presentar-se separats i que Esquerra tregui millors resultats. Fins ara ERC ha estat sempre acomplexada i això l’ha portat a ser el tonto útil de CDC, però si es veuen guanyadors no tindran por del que penso que ha de ser l’últim escenari de l’etapa preconstituent: les eleccions del març.

Ho heu llegit bé: les eleccions del març. Quin pal, oi? Si, però és un esdeveniment tant necessari com probable.

Imagineu-vos el panorama: Una Convergència ensorrada pels casos de corrupció i les retallades, una Esquerra que creix precisament a costa de l’esfondrament convergent i una CUP més forta que mai després de la coherència demostrada no investint Mas i a la victòria sobre la campanya de pressió mediàtica. Us imagineu un discurs independentista i d’esquerres hegemònic? Us imagineu un bloc d’esquerres amb el que es podés atreure els sectors sobiranistes d’ICV, Podem i CSQP? Us imagineu començar el procés constituent en aquestes circumstàncies? Doncs ara és el moment de treballar per tal d’aconseguir-ho. I ens caldrà paciència, molta paciència, però valdrà la pena.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s