La derrota

Aquests dies s’ha parlat -dins i fora de l’organització- d’un possible trencament fruit de l’enrocament de les dues ànimes de l’Esquerra Independentista (i per tant de la CUP) en les seves respectives posicions pel que fa a la investidura d’Artur Mas. S’ha de felicitar els mitjans de l’entorn ideològic de CDC perquè han aconseguit que fins i tot part de la militància cupaire s’ho empassés, atemorida pel que podia passar després de l’Assemblea Nacional. Una altra cosa que ens han fet empassar és que la CUP té molts números de pagar l’actual situació política d’estancament amb una derrota estrepitosa a les properes eleccions. Siguin quan siguin i faci el que faci.

Tant un trencament com un esfondrament electoral són percebuts per tothom de l’EI com una derrota, i m’agradaria parlar una mica sobre les dues coses per desmentir-les una mica.

El trencament

És cert que a la CUP i al conjunt de l’EI hi ha hagut i hi haurà moments de tensió. També hi ha militants i simpatitzants que no se saben comportar: hem vist batusses a les xarxes socials i també articles bomba dies abans d’assemblees pretenent influir en els debats i votacions. En aquest sentit hauríem de fer autocrítica: certament ens han imposat uns tempos i un relat, però les formes sovint podrien haver sigut millors. L’agressivitat i la incapacitat d’empatitzar amb la posició contrària són pròpies de la vella política -masculinitzada- que tant critiquem.

Però malgrat les diferències i l’enrocament seria absurd que la CUP es trenqués per això. Un partit que es diu d’Unitat Popular, assembleari, acostumadíssim a cercar consens entre gent amb opinions diferents -sovint allunyades- ha de tenir la capacitat per superar la contradicció que l’ocupa. De més peludes n’hem sortit i més grosses n’han de venir.

Tampoc tindria sentit que una organització municipalista, que fa la feina al carrer i des dels Ajuntaments i veu en el Parlament i la política nacional un front més -malgrat hagi pres major rellevància- explotés per culpa d’un debat sobre la investidura. Crec que les prioritats són altres. A més, som aquella formigueta que va lenta perquè va lluny: el nostre objectiu no és la independència en abstracte, és molt més que això i la societat catalana no pot quedar-se orfe de CUP a les portes del procés constituent. Que és el que volen. Per sort sembla que ahir a l’Assemblea Nacional Extraordinària l’ambient era el millor i els porucs poden estar més tranquils.

El preu en vots

Penso que la única derrota possible és el trencament del que parlava. I també que hem de deixar de pensar en clau electoral. Bé, potser aquesta és una altra petita derrota: en aquests tres mesos a alguns se’ls ha encomanat el tacticisme de les altres formacions polítiques, el fer i desfer pensant en les properes eleccions. De nou, es falla a l’essència de la CUP: el nostre objectiu és créixer en vots -volàtils per naturalesa- o en arrelament al territori i, per tant, en militants? No explicaré aquí quina és la meva posició pel que fa a la investidura, però he de dir que no em crec que la CUP pagui tant car el seu posicionament final, sigui quin sigui. Aquesta organització no ha crescut mitjançant posicionaments puntuals, sinó guanyant-se la confiança de la gent sobretot per la radicalitat democràtica que mostra. I repeteixo: a base de posicionaments puntuals s’aconsegueixen vots que ben aviat poden desaparèixer, a base de ser coherents i honestos s’aconsegueixen militants i col·laboradores que realment engrandeixen el projecte i el fan més sòlid. Així que deixem-nos estar de què passarà a les properes eleccions i anem al debat que toca: com podem eixamplar la base de l’independentisme connectant-lo als moviments socials i a l’esquerra actualment indecisa? Vull debat polític, no debat electoral.

Per acabar volia felicitar a tota la gent propera a la CUP, que porta tres mesos aguantant el que no està escrit. Pressing CUP des dels mitjans, els amics, la família i fins i tot entre nosaltres mateixos. Un escenari que ha requerit trencar-se les banyes a diari i perdre hores i hores debatent i solitud, molta solitud. Sort que ens tenim a nosaltres.

Acabo recordant que si lluitem per la independència és, en gran part, per a poder aprofundir en la democràcia. Bé, doncs la independència encara no la tenim, però és ben clar que el procés que ens hi durà ja ens ensenya alguns avenços, i l’Assemblea d’ahir a Sabadell n’és un exemple. A veure si n’aprenen alguna cosa, els altres partits.

Una abraçada i molta calma i força a tothom. Guanyarem.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s