L’espectacle i les contradiccions

Voldria fer un parell de reflexions sobre el dia d’avui, que ve a ser la culminació d’un procés (polític, pel que fa a les negociacions entre partits i al debat entre la militància, mediàtic pel que fa al pressing CUP des de tots els posicionaments i colors polítics) que va començar el 27s i del que se’n poden extreure conclusions tant a partir del resultat -el NO a Mas i l’escenari que aquest enceta- com del mateix procés.

Sobre el procés, n’extrec que en aquest país, malgrat tota la parafernàlia cívica i la retòrica ultrademocràtica, hi ha una falta greu de cultura política i democràtica. En tres mesos no hem vist debat. Han sigut el súmmum de l’espectacularització del procés -ja no sé quin procés-. Bàsicament hem vist gent vomitar opinions en una discussió on tothom volia cridar més per a tenir raó però ningú podia sentir els altres. Personalment he passat autèntica vergonya quasi cada vegada que es parlava sobre el tema, fos on fos: entre amics, família, i també als mitjans i a les xarxes, òbviament.

També he notat molt poca profunditat en el discurs de moltíssima gent pertanyent a organitzacions polítiques o a entorns polititzats, que es dedicava a repetir sempre les mateixes frases, i en això he de tornar a reconèixer una victòria dels mitjans, que porten molt de temps fent feina per reduir tant com poden tots els debats, el que ens fa tornar al d’abans: en la reducció el buidatge de tot contingut i en la consecució d’elements estèticament “imponents” es basa l’espectacularitzaió del procés.

Una altra cosa important, penso, és que en aquest període s’han posat de manifest les contradiccions de classe -representades mes o menys en la disjuntiva Mas sí/Mas no- que, sent inherents al procés i a la societat catalana, s’havien amagat des del principi. Des que va començar el procés el relat hegemònic ha sigut que aquest havia de ser transversal, el que a la pràctica volia dir “sense ideologies”. Una tercera victòria de la maquinaria de lo espectacular, vendre uniformitat per unitat, i impedir el debat sa i democràtic entre persones independentistes amb projectes polítics diferents. Evidentment a qui això ha interessat i beneficiat ha sigut a Convergència, qui en nom de la sagrada unitat ha segrestat Esquerra per a retardar al màxim el seu propi ensorrament i fins i tot ha portat la CUP a una situació de tensió brutal.

Però les contradiccions, per molt que s’amaguin, hi són. Aquesta vegada han aconseguit que el centre de la qüestió es situés dins la CUP fent que aquesta hi sortís perdent sí o sí, però no ens enganyem: aquesta pulsió interna entre eix nacional i eix social que ara ha escenificat la CUP representa tota la societat catalana. Així doncs, insisteixo, les contradiccions hi segueixen sent: ens les trobarem, sobretot, a l’hora d’eixamplar la base de l’independentisme: L’estratègia de la independència i la República en abstracte és avui un fracàs, i l’únic creixement possible és per l’esquerra i mitjançant la contraposició de projectes polítics concrets. Veurem com evoluciona això en els propers mesos.

Pel que fa als resultats, obren dos nous escenaris, un per a Junts pel Sí i un altre per a la CUP.

Com s’ha anat dient al llarg de la tarda, la pilota ara està a la teulada de JpSí, que té pocs dies per a decidir si mou fitxa o no. En termes espectaculars diríem que ara Mas ha de decidir si fa una passa enrere i salva el procés del desastre provocat pels irresponsables de la CUP o no cedeix i l’independentisme es precipita cap al tan negre forat de les eleccions al març.

Sigui com sigui, ara Convergència haurà de decidir si vol seguir amb l’estratègia processista que significaria anar a eleccions, o presenta un candidat alternatiu i avancem cap a la independència. I, senyores i senyors, aquí tenim una petita victòria de la CUP avui, malgrat molts no ho voldran veure: la CUP ha posat Junts Pel Sí en una situació de -tornem-hi- contradiccions de la que probablement en sortirà perdent faci el que faci. Desglossem:

Per una banda penso que Convergència el que vol és allargar el procés -per la qual cosa l’ha de pilotar- fins que aquest es desinfli per obrir una nova etapa autonomista on realment s’hi senti còmoda i pugui desenvolupar el seu projecte polític sense haver de recórrer a cap tipus de ruptura ni confrontació real amb l’Estat espanyol. De ser així, el més lògic seria que s’anés a noves eleccions, i en aquest cas dubto molt que Esquerra, en vistes d’una possible victòria electoral, accedís a repetir la fórmula Junts Pel Sí, pel que Convergència deixaria de pilotar el procés. Escenari fallit.

Per l’altra banda, si Junts pel Sí proposés un altre candidat s’obririen nous escenaris en funció de qui fos aquesta persona. De totes maneres, crec que sense Mas al capdavant, Convergència quedaria profundament tocada i la legislatura seria diferent, i de no ser així els problemes tornarien a aparèixer ben aviat, per exemple en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat.

El posicionament que hauria de ser més determinant en aquest punt és el d’Esquerra Republicana. Seguirà jugant al joc de Convergència i deixarà que anem a unes noves eleccions o forçarà com sigui algun moviment que permeti tirar endavant la investidura? En el primer escenari els republicans, amb tota probabilitat, hi sortirien guanyant, però no el seu projecte. És a dir, si els pronòstics són certs, Esquerra pujaria però l’independentisme perdria la majoria parlamentària. Què faran?

Pel que fa a la CUP (i a l’Esquerra Independentista), ara li toca recomposar-se de la sacsejada soferta. Personalment ja vaig dir que penso que és una estupidesa que una organització que neix del treball als pobles i als barris, que és municipalista, acabi trencada per la dinàmica institucional. Penso que si la CUP es fracturés orgànicament seria un error imperdonable.

Tot i així, crec que també cal analitzar fins on la CUP ha crescut gràcies al seu treball i arrelament i fins on ho ha fet -durant els darrers anys- gràcies a una posició determinada dins aquest espectacle que anomenem procés. Potser només llavors podrem entendre que si hi ha una fuga de militants i es perden la meitat de diputats no passarà res: tenim la vista posada molt més lluny i anirem creixent mica en mica a força de treballar, no de prometre.

I fins aquí de moment.

Abraçades i til·les per a tothom.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s